Com la resta de rutes que hem fet per les Muntanyes de Prades, aquesta ens la va proposar i guiar en Josep Baldelló, bon coneixedor d’aquestes contrades. Transcorre per la part més meridional: la Serra de la Mussara.

Circular, llarga i una mica exigent, amb un desnivell acumulat que ronda els 1000 metres. Si be els camins son ben fressats i la senyalització es abundosa, el mapa resulta imprescindible dons al llarg del recorregut conflueixen diverses pistes i corriols que poden fer-nos errar l’itinerari. Hi ha també diverses opcions per a escurçar-la adaptant-la a les nostres disponibilitats horàries i físiques.

Tres son els camins principals que pugen de Vilaplana a la Mussara pels cingles. De ponent a llevant: El dels Garrigots, el de Campanilles (el més curt) i el de les Tosques. Nosaltres pujàrem pel darrer i baixàrem pel primer.

Els cingles de la Mussara tenen un paisatge agrest i superb. Visitàrem els avencs de la Febró i com a colofó passàrem pel poble abandonat de la Mussara, encimellat dalt dels cingles. Llàstima que la meteorologia no va obsequiar-nos amb un dia adient per a gaudir-ne. Bona excusa per tornar-hi! Però no deu ser fàcil ensopegar un dia net i clar dons aquesta és terra de boira, tal com canta la corranda recollida per Ignasi Planas i Martí a la seva guia de Les Muntanyes de Prades

“Mare, si marit em dau

No me’l dau de la Mussara

Que la boira sempre i jau

I és terra que no m’agrada”

Salts d’aigua, cingles, balmes, camins empedrats, graus, masos enrunats, talaies... conformen una ruta amena i variada on hom s’oblida de l’esforç per embadalir-se amb el que veu.

A la imatge el salt del Barranc de les Tosques.